No hi tenim dret

Ningú no té dret de fer plorar a un nen i menys en un estadi de futbol on se suposa que ha de disfrutar del seu equip. El que ha passat avui a l'estadi Lluís Companys de Barcelona mentre s'estava disputant el derby català entre l'Espanyol i el Barça és de jutjat de guàrdia. Les vengales només haurien de servir per fer bonic en una festa major o en una nit de Sant Joan, però mai haurien de travessar la porta d'entrada d'un estadi. No és cap excusa que ara les fan més petites i se les amaguen en segons quins llocs. Que els despullin si cal. O no fan això als aeroports amb tota persona, sospitosa o no, que es dirigeix a agafar un avió? Què hem d'esperar a que es produeixi una matança per actuar?

No senyors, aquesta nit els responsables de seguretat de l'Espanyol no han estat a l'alçada del que d'un equip com aquest se n'espera qualsevol persona amb dos dits de front. Aviam si d'una vegada el món de l'esport i, en concret, el món del futbol espavila i posa fre a l'escalada de violència que en els últims anys estan patint els aficionats. El bon seguidor del seu equip que paga religiosament el seu abonament i que no para de recolzar el seu club no es mereix que el posin al mateix sac que els radicals.

No, el futbol es més que això. Anar al camp hauria de ser una festa on persones amb idees polítiques i religioses diferents es trobessin per celebrar que una setmana més estan animant el seu equip. Una festa on els nens hi puguin participar i on aquests no haguessin de patir la crueltat dels adults.

I és que amb la violència al fútbol no hi hauria d'haver cap tipus de tolerància i tots hauríem de procurar de contribuir a crear en els camps de futbol un ambient més humà. I aviam, si determinats mitjans de comunicació espanyols deixen d'elogiar els jugadors murris que enganyen l'àrbitre llençant-se a la piscina o per saber fer entrades dures sense que ningú se n'adoni. Unes situacions que, en el fons no es diferencien gaire d'altre d'hipotètiques com premiar a un lladre perquè sap fer bé la seva feina.

En defensa del senyor Xavi

Em veig obligat a escriure aquestes ratlles per defensar un dels jugador més compromesos amb els colors blaugrana que té actualment aquest Barça, que té més qualitat al mig del camp i que remena la pilota com ningú.

Aquest és sens dubte, el nostre estimat Xavier Hernández. Un jugador a qui molts no li han perdonat encara que un gol seu salvés el cap d'un Louis Van Gaal sentenciat. Recordo que aquell any, gràcies a aquell gol seu de cap contra el Valladolid vam aconseguir encarrilar una ratxa de resultats positius que van fer possible que a final de temporada els jugadors poguessin aixecar el títol de lliga.

A més, Xavi, el noi de Terrassa, és l'home que va jubilar el Gran Pep Guardiola i que va reinventar, gràcies al bon ull de Radomir Antic (sí, sí, va ser ell qui primer va descobrir el potencial de Xavi) la posició de migcentre. A partir d'aquell moment el migcentre del Barça va deixar de fer funcions defensives i va deixar de limitar-se a aguantar la posició i recuperar pilotes perdudes. D'ençà d'aquell moment, va néixer el migcentre ofensiu, la persona que, alliberat de tasques més fosques de contenció del rival, pot brillar amb assistències a l'espai cap els davanters i remenar la pilota amb criteri per obrir la llauna de les defenses més impenetrables.

A partir d'aquell moment es va veure el començament de la millor versió de Xavi. Un jugador elèctric que la temporada 2004-2005, amb Frank Rijkaard a la banqueta en molts partits va estar a l'alçada dels millors migcentres del món, com Zinedine Zidane. Després va patir una llarga lesió que el va mantenir un temps sense una bona forma física. Tot i això va ser titular a l'enyorada i gloriosa final europea de París davant l'Arsenal. Després, la temporada següent, la horrorosa temporada 2006-2007, va ser un dels pocs que se salvava cada partit. I en aquesta, li està fent ombra Iniesta. Un fet que és normal, ja que és llei de vida que els més veterans donin pas als més joves. Però això no vol dir que ja no sigui jugador per aquest equip. Només s'ha de mirar el partit contra l'Espanyol de dissabte. Si Xavi no hagués jugat, no haguéssim vist estavellar una pilota a la creueta, fruit d'un llançament de falta magistral, ni tampoc haguéssim vist la genial passada a Leo Messi, després de fer una mitja volta.

Aquests detalls són els que fan gran a Xavi.